GALÍCIA GÒRRIZ, MONTSERRAT
Van sonar les campanades a la catedral de Santa Maria.
Duia una llanterna, però la llum va començar a fer pampallugues;
la va sacsejar, patia per si es quedava a les
fosques. Els minuts van transcórrer lents, va consultar
el rellotge, les dotze i deu minuts. La llanterna es va
apagar, potser s?havien acabat les piles. Espantat, va
voler arrencar a córrer irreflexivament. Tot es va accelerar,
va experimentar una sacsejada, una descàrrega
d?adrenalina, i el món es va trastocar. Ja no era a Cervera,
en una nit de lluna plena, sinó en un temps i un
espai molt diferents. Era en un altre carreró, lúgubre
i sòrdid, feia fred i la boira l?embolcallava. Va parar
de córrer i es va fixar en els embalums entaforats als
portals, en ser-hi a prop es distingien formes humanes
vestides amb parracs, la pobresa del lloc era evident.
Va avançar amb aprensió, va desembocar en un carrer
més ample, amb fanals de gas.
