MIQUEL ESTEVE VALLDEPÉREZ
«Mira lImma Esparza asseguda com si fes becaines al banc de la plaça dAdrià i respira profundament. El gebre té un regust de sal. la sal de la mar propera, la sal de la sang de la dona, la sal de lofici de criminòleg, la sal que els homes escampen per terra i trepitgen amb impudícia. Mira lImma Esparza i simagina la seva esposa, que té deu anys més que la víctima asseguda en aquest banc, i sospira. El baf del sospir que se li escapa es dissipa en lèter salat i gelat duna ciutat anestesiada per la son».
Fosca albada. Un empleat de la brigada municipal de Barcelona troba el cadàver duna dona jove, l'Imma Esparza, asseguda en un banc de la plaça dAdrià, amb les mans entre les cames, una nota escrita a la boca, «No deixis mai de mirar al cel», i la targeta duna agència matrimonial al bitlleter: Nirvana. LAdolf, un singular inspector en cap dels Mossos dEsquadra que anhela figurar als annals de la investigació criminal amb la resolució d'un cas excepcional, capitanejarà el cas, juntament amb lEster, una advocada de l'administració de justícia que té la capacitat de parlar amb els morts en el darrer alè de vida.
No deixis mai de mirar al cel és un thriller impecable, original, ambiciós, sensual i moral. Escrit amb un total domini de la tensió, de lestructura, del ritme i dels personatges, arrossegarà el lector a les parts més fosques de les debilitats humanes i l'enfonsarà en el dilema etern de viure: virtut o passió?
La clau per resoldre un assassinat passa sempre per fer la pregunta adequada. Comencem per la primera: qui va matar l'Imma Esparza?
