CARULLA I VENTURA, MONTSERRAT
Les escoles de monges i els crostons de pa de la postguerra; la bufandeta de pell i la paperina de les galetes; els records de Sant Feliu i de Molins de Rei i els primers papers a Madrid; les amenaces, la censura i la prohibició del règim; els plors de la mare i l?empresonament del pare...
Petites imatges, espurnes i flamarades d?emoció, que perfilen, amb el pas dels anys, els orígens d?un sentiment i la consciència de pertinença a una comunitat amenaçada, amb llengua i tradicions pròpies, i unes pulsions artístiques impossibles de deturar, en uns anys obscurs, en els quals una dona catalana amb vocació independent i creativa havia de demostrar molt coratge per tirar endavant.
«Assegut en una barana de ferro, hi havia un home prim, ennegrit pel sol i amb barba d?uns quants dies. Me?l vaig quedar mirant amb una mica de desconfiança. L?home em va dir: ?No em fas cap petó??. Aquella veu, jo la coneixia, i aquella cara també. Vaig tenir un pressentiment, que vaig refusar de seguida.? Montserrat, no em vols fer un petó?? Jo seguia mirant-lo sense acabar de creure-m?ho. ?Ets el papa?? ?Sí, sóc el papa?, va contestar.»
